Escoltar el cos

Ja fa temps que intento fer ioga de polaritat. Dic intento perquè els dos darrers anys ha estat impossible. Tot és començar les sessions i als dos o tres dies passa alguna cosa que m’ho fa deixar. El primer em vaig trencar el canell i el darrer, ja sabeu, ha estat un tema de vèrtebres. Una de les coses que m’agrada d’aquest tipus d’activitat és la relació que estableixes amb el teu cos. Si t’hi fixes, i al principi ho has de fer molt, el cos et va enviant missatges clars i contundents. De fet, si la meva vèrtebra no m’hagués dit que ella no marxava quan la doctora d’urgències m’enviava cap a casa, potser, i vull creure que només potser, les coses serien ara d’un altra manera ( i no millors precisament). Darrerament però, dec sordejar una mica, i per això el meu cos es veu obligat a parlar cridant (amb punxades, dolors prollongats, cansaments...). O potser el tinc enfadat perquè no li vaig fer cas, quan ell, davant la pregunta del metge de que volia fer cridava: contestar que vols  continuar de baixa!!!!!!!! i jo passant d’ell olímpicament vaig dir tímidament: anar a treballar,no?. Em sembla que el que toca ara és mantenir una llarga conversa amb el meu cos i explicar-li com estan les coses. He de pactar amb ell una treva i que deixi d’enviar-me missatges negatius perquè per molt que em cridi, ni el metge ni l’Estat estan disposats a que a partir d'ara i per sempre dediqui el meu temps a fer coses tant productives com mitja, ganxet o punt de creu o anar de vacances amb l'Inserso. Em temo que li costarà una mica entendre-ho i encara més acceptar-ho. Tant de bo no es faci el sord!

Seguim dignament

Ja us vaig dir que ara soc usuària de la piscina coberta del meu club ( si, encara que sembli mentida sóc sòcia d’un club esportiu). Des del primer dia, a través de les vidrieres, vaig veure unes hamaques a l’exterior, al solet, però pensava que eren per als socorristes (per poder lluir tot l’any el color caribeny envejable imprescindible per fer aquesta feina, encara que sigui en una piscina coberta). Però l’altre dia vaig veure una senyora de la meva edat aprox. (però de les que fan kms a dins de l’aigua) que un cop acabada la sessió de maxaqueix físic es va situar en una de les hamaques a prendre el sol. Va ser com una revelació. Ja està! El proper dia de piscina, un cop fets els meus dignes exercicis, jo també em tombaré al sol com una sargantana. Al menys aquest estiu el començaré amb una mica de bronzejat (tampoc massa, no em faig il·lusions). De totes maneres tinc una gran dubte existencial. Cal nedar bé per tenir dret a una hamaca? Quantes piscines has de fer per tenir els punts necessaris per una hora de sol? Si porto un certificat del meu metge, encara que no faci kms, les podré utilitzar? El proper dia que no plogui, no estigui de guàrdia i pugui anar a la piscina (quan serà això?) deixaré dubtes de banda i em dirigiré dignament a prendre el sol. Si algú pregunta alguna cosa, que vingui amb temps perquè, a la més mínima oportunitat, li explico sense cap remordiment tota la meva vida els darrers mesos.

Piscina i dignitat

Vaig a la piscina. No, no m’he tornat esportista de cop, estigueu tranquils. El que passa és que vam decidir amb el metge i la fisio ( i sense consultar a les interessades) que aniria bé per les meves vèrtebres, sobretot per les L4-L5, el moure l’esquena en un element aquàtic. Res de fer piscines amunt i avall. Només moure’m. Doncs ja em teniu a mi, desprès de passar per uns grans magatzems a comprar material (tant necessari com la gorra de bany o tovalloles de les que no pesen), cap a la piscina coberta del meu club. Hi vaig al migdia, a l’hora que la gent acostuma a dinar, per dos motius: per mi és l’horari millor al plegar de la feina i a més hi ha poca gent. Malgrat tot sempre hi ha algú fent metres o fins i tot kms amunt i avall. Imagineu-me a mi, al carrer de la seva bora, fent el gosset o com a molt intentant nadar una mica d’esquena amb el suro corresponent. Jo no miro a ningú, la dignitat m’ho impedeix, però sento moltes mirades furtives clavades en mi. Segur que pensen que hi faig jo allí?. També el socorrista em controla a la distància i em mira inquisitivament intentant esbrinar els motius de la meva estada en els seus dominis. Jo faig com si no me n’adonés i un cop acabats els 20-30 minuts que considero raonables surto dignament per la mateixa escala per la que he entrat (naturalment i per acabar de fer la pena no em puc tirar de cap) i em dirigeixo cap els vestidors, on rebo els somriures condescendents d’algunes d’aquelles dones que si que van a fer el que tothom considera que es fa en una piscina coberta.

Vèrtebra és un nom femení

Tot recorrent els paisatges de casa nostra el primer dia de feina, em va donar per preguntar-me perquè unes parts del cos són masculines i unes altres femenines. Com que conduint no tenia accés a internet vaig haver de buscar la resposta en el meu interior. Perquè els peus són masculins i les cames femenines i per contra les mans són femenines i els  braços masculins? Llavors em va venir al cap allò que vaig aprendre de petita: los huesos de los dedos; falanges, falangines i falangetas (las,los,las). (Ho he escrit en castellà, tal i com ho vaig aprendre a l’escola). D’entrada podríem dir que sembla que hi ha una alternància possicional entre gèneres. Fals!!!! Mans-Braços-Espatlles compleixen la teoria però no Peus-Cames-Caderes. Pensem una mica més! Parts nobles un gènere (femení, naturalment) i innoble (masculí) un altre? Peus/Mans si, però Pit/Cuixa no (bé, penso que és més noble el pit que la cuixa, fins i tot prefereixo el pit de pollastre a la seva cuixa). En mig de tots aquests pensaments profunds i transcendents, les meves vèrtebres (fem.) que formen part de la meva columna vertebral (fem.) es van despertar en forma de punxades (fem.). I la seva propietària (fem.) va haver d’acceptar que la seva vida (fem.) necessitava una reformulació (fem.)  i que per ara no se’n sortiria sense l’assistència (fem.) d’una faixa (fem.) per poder continuar amb la seva feina (fem.). I tot per culpa (fem.) d’unes vèrtebres (fem.). Vaig abandonar les disquisicions (fem.) de gèneres i em vaig concentrar en la carretera (també femenina,tu!). Està clar que, en l’actualitat (fem.), el gènere femení domina la meva vida (fem.). La resta són tonteries, paraula també femenina per cert.

Se m’acumula la feina

Dimecres de la setmanada passada vaig tornar anar a veure al meu metge. Vaig sortir sense faixa (en sentit figurat, ja que me la vaig treure jo a l’arribar a casa, res d‘streeptease a la consulta) i amb l’alta no per curació sinó per millora (això és el que diu el paper). Això vol dir que dijous, dia 2 de maig, començo de nou a treballar com si estigués curada. A veure si vosaltres ho enteneu: no ho estic, es a dir, seria com un simulacre (com si...), però he de fer tota la feia (com si...)  ja que ningú sortirà al tros per mi quan pedregui. Vaja, que si però no, encara que sembli que si i com sempre les que hi sortim perdent són les meves vèrtebres i jo. ( Aquí el meu metge em va recordar a uns quants que surten al telenotícies i no parlen la meva llengua). Sigui com sigui, fa una setmana que no toco vores! Entre el que volia fer mentre fos de baixa (llegir, arreglar papers, armaris, visites vàries...) i que, naturalment s’ha quedat a mig fer (com si sis mesos no fossin temps suficient...) i preparar-ho tot per començar a treballar estic esgotada. Per sort, des de divendres torno a tenir cotxe. Ara no pago ni bus ni taxi, només pago zona blava. (Llàstima d’esforç per aprendrem les noves línies de bus!) No vull ni fer números, ja que segur que no em surt a compte. (Sabeu que hi ha una zona blava de rotació ràpida on pagues per hora una bestialitat? ). Però a que no endevineu a qui els hi comprat, el cotxe vull dir? Doncs si, als mateixos als que els hi vam comprar el de la meva filla. Bàsicament per sentit pràctic. Si vaig estar un mes escoltant les característiques tècniques de la majoria del cotxes del mercat (havia de donar suport moral des de casa), ara no estava disposada a tornar a sentir-ho tot de nou i aquest cop de la boca d’uns quants desconeguts. Per tant: mateix model, diferent color. I aquí estic, de nou motoritzada però agobiada abans de començar i amb unes vèrtebres que cada dia em recorden que existeixen. Sento una veu interior, en forma de dolor, que em diu: Nosaltres, les vèrtebres L4-L5 també existim. I no sabeu prou bé quant!!!!