Estic contenta però tampoc tant

S’atansa l’hora de rebre l’alta laboral (que no vol dir alta mèdica, es veu. Aquesta trigarà al menys un any). És molt possible que aquest dimecres el meu metge ja em digui quin dia podré tornar a treballar. Yuppi!? Doncs si però no. El primer que us vull dir és que les meves L4-L5, que en aquest moment són les veritables culpables del meu malestar, continuaran així durant al menys un any. Això significa matinar, anar pel tros, menjar pols dels nostres camins (ara el cotxe que portaré no té ni aire condicionat), estar pendent durant tot l’estiu tots els dies i totes les hores dels fronts i les gotes fredes, no tenir caps de setmana ni tardes lliures però amb les mateixes mancances físiques que tinc els darrers mesos. Qui pot estar content per això? Buscant molt en l’interior més interior del meu jo més profund, penso que és una bona notícia naturalment. De fet la bona notícies és que la meva L1 ja està pràcticament soldada i que malgrat tot tornaré a fer “vida normal” (aviat fins i tot sense faixa). Però heu d’entendre que he fet vida de jubilada (sense visitar obres ni anar al casal) els darrers mesos i ara des del fons de l’ànima només em surt un crit: VULL JUBILAR-ME ARA. Mal moment per demanar-ho, no?

I també agafo l’autobús

Aquests darrers mesos, a més de caminar per Lleida també agafo l’autobús. Un fet que estic segura que comparteixo amb alguns de vosaltres. Jo tinc la sort de tenir dues paredes prop de casa. El primer dia, en una d’elles, on passen dues línies que em van bé per portar-me als meus destins habituals, vaig esperar uns 10 minuts. Em va semblar molta espera i l’endemà vaig provar sort a l’altra parada on quatre de les seves sis línies em porten a rehabilitació. Cap millora. Més de 15 minuts sense veure ni un sol autobús. I així cada dia. Quan arribo a Part de la Riba miro si hi ha gent esperant a la parada i tot seguit dirigeixo la mirada direcció Ricard Vinyes. Si veig algun autobús, encara que sigui al cap del carrer, arrenco a córrer (en les meves circumstàncies cal entendre-ho en sentit figuratiu), em salto semàfors en vermell si cal, en definitiva, em jugo la vida. Us preguntareu, cal arribar a aquest extrem? Doncs si, perquè normalment passaran quatre autobusos empegats (que jo veuré des de l’altra banda del pas de vianants) i caldrà esperar al menys 15 o 20 minuts per poder veure de nou un altre vehicle groc. Clar que poder pujar al bus sense esperar massa, no és sinònim d’arribar a l’hora al meu destí. L’altre dia, sense anar més lluny, vam estar més de cinc minuts parats mentre el conductor del nostre autobús (no una criatura precisament) lligava amb una amiga seva palplantada a l’acera. Va ser instructiu però. Si mai em divorcio o potser quan les meves L1-L4-L5 em demanin marxa, ja sé on anar a ballar els diumenges a un preu assequible i amb molta gent de la meva edat amb ganes de lligar! 

Polseres vermelles

Em vaig prometre que no em tornaria a enganxar mai més a una sèrie de TV3. No sé que tenen però son adictives i jo sóc una dóna fàcil. No vaig veure la primera temporada del Polseres, però ara estic veient cada setmana la segona. Fins i tot la veig per internet unes hores abans de que la facin per la tele. Però del que volia parlar és dels hospitals que surten per la tele i no només al Polseres. No parlo només de les grans i lluminoses habitacions amb amples portes on els llits passen sense problemes, de les habitacions mixtes, dels amplis passadissos on caben dues lliteres en paral·lel, no, encara que també. Jo em refereixo a altres coses. L’ambient que es reflecteix en els hospitals d’aquestes sèries té molt poc a veure amb el que jo vaig viure durant quinze dies.  Sobretot perquè a la tele els malalts són lliures d’anar on volen, de decidir que no es fan una prova, poden entrar a la UCI en qualsevol moment, surten del centre sense permís (fins al punt d’anar a buscar un cotxe que segons sembla porta aparcat allí temps i temps), esperant per les proves no hi ha pràcticament ningú....Jo quasi vaig haver de suplicar que em fessin la primera TAC (de fet constava que ja me l’havien fet), vaig esperar quatre dies per una ressonància urgent (sense la que no podia entrar a quiròfan) i no em va visitar l’oftalmòloga fins mitja hora abans de marxar cap a casa (per allò de la visió doble). El que us dic, les sèries són tan reals com la vida, ha! (aclariment: ha és un signe de riure, es veu que en català cal posar ha i ja).

Gelosia

Ara, un cop han passat quatre mesos des de la meva operació, la vèrtebra L1, la pobra, no em dona cap molèstia. Si les plaques i els claus l’han de privat de llibertat (jo suposo que si), continua sense dir res de res. Per contra, les meves L4 i L5, amb problemes de convivència mútua des de la meva adolescència, es queixen cada dia i algunes vegades de manera insistent. El metge em va donar una explicació tècnica que jo naturalment em vaig creure. Però l’altre dia,  parlant amb un bon amic, l’Alfons, em va donar una explicació tant o més versemblant que la del doctor. Les meves vèrtebres estan geloses!!!!! Jo només faig que parlar de la L1 ( he fet un blog i tot!), molts de vosaltres l’heu felicitat per cap d’any i m’heu donat records per ella. Les altres vèrtebres porten més de 50 anys vivint en l’anonimat, sense que ningú conegui el seu patir, i clar!, al final ha pogut més la gelosia que el seny. Espero que aquest petit acte de desagravi públic els hi sembli suficient i jo em pugui estalviar ben aviat (tampoc no anirem amb presses ara!) aquest dolor intents cada vegada que m’aixeco de la cadira. Si us plau, L4 i L5, sigueu bones noies!!!!