Caminar per Lleida

Si una cosa positiva he tret de la meva L1 ha estat la necessitat d’anar caminant a tot arreu. Tota una experiència per mi que normalment anava, com vulgarment es diu,  amb cotxe empegat al cul. Deixant de banda l’estat desastrós del paviment, l’estretor de les voreres en la majoria de les zones no peatonals i la gran quantitat d’excrements canins que hi ha per tot arreu, caminar per la nostra ciutat s’està convertint en alguna cosa semblant a fer un gimkama de la que el premi és arribar al teu destí sa i estalvi. 

Quines són les proves a superar? Passo a enumerar-les sense ordre ni concert: taules i cadires de bars, grups de gent fumant a les portes d’edificis públics, grups de mames i papes parlant mentre els nens juguen corrent i envaint totalment l’espai, nois i noies amb monopatins, famílies senceres amb bicicletes, persones que passegen el gos amb llargues corretges extensibles, motos que aparquen sobre les voreres, adolescents que es persegueixen mentre s’insulten amb paraules d’aquelles que a les teles serien un piii...(segur que si penso una estona me’n sortiran més, però em fa mandra, francament).  

El secret per arribar a destí és molt senzill: el mateix que et permet esquivar els insistents venedors en les medines de qualsevol país nord africà. Pas ferm i mirada al front. La més mínima indecisió pot ser letal, fent-te perdre un temps valuós o deixant-te  bloquejat en el teu trajecte. Si malgrat tot et veus obligat a aturar-te, un mig somriure, amb un balanceig de cap recriminatori afegit a un so de reprovació i una queixa de mans si les portes lliures, ajuden a superar la situació. Totalment comprovat!. (Practiqueu una mica abans de sortir de casa. La seqüència de moviments anteriors ha de semblar totalment natural).

Abrumades

Tal que així estem la meva L1 i jo. Tant, que som incapaces de parlar. Jo sobretot que no callo mai, estic en estat quasi catatònic davant de tot el que veuen els meus ulls al mitjans de comunicació. Sort que el facebook és una bona sortida per deixar anar comentaris (potser alguns ja els heu llegit). Els que faig a la tele i a la gent que hi surt no els sent ningú ( potser els meus veïns si, ja que el volum dels meus comentaris acostuma a ser bastant alt). L’altre dia em vaig trobar aplaudint a la Candela Peña parlant de les mancances de l’hospital que jo també vaig viure en carn pròpia i l’endemà cridant mentider a l’Institut Català de la Salut quan va emetre el comunicat desmentint-la. El que us dic, estic superada per la situació. La meva L1 fa dies que no diu ni piu. Crec que no s’atreveix a molestar-me massa, no fos cas que també li toqués el rebre.

Quant pesa el bolso d’una dona?

Si feu aquesta pregunta a un home us respondrà que molt. A mi moltes vegades em preguntaven si portava pedres a dins. Amb la quantitat de dies de vent de la nostra ciutat, era una bona ajuda per caminar segons per on. Ara, amb la meva encara fràgil L1, les coses han canviat. Afortunadament ja he pogut deixar els minibolsos on no trobava res de res fàcilment, però he hagut de reduir considerablement les coses imprescindibles per sortir de casa. I aquesta és la gran pregunta: Què és imprescindible? Naturalment, el moneder, el tabac, les claus, les ulleres ( les de sol i les de llegir)  i el mòbil ho són. També cal portar una libreteta per apuntar coses, llapis i boli, pastilles juanola per la tos, una bossa plegable per si de cas he d’anar a comprar, mocadors, un pendrive,. Si vaig a rehabilitació també cal posar o un e-book, tablett o mp3 (per allò de no compartir segins quines converses). Els dies d'assaig també la partitura. Total, això, si ho penso, juntament amb el que pesa un bolso buit fa... més de lo que el metge em deixa portar, segur.

1000 visistes

Dormir

Sóc mala dormidora, encara que tinc la consciència molt tranquil·la (no com altres i no vull assenyalar a ningú, que la meva mare em deia que això era de mala educació, però estigueu ben tranquils que no va per cap de vosaltres). M’agrada la nit, encara que sigui per no fer res més que escoltar el silenci de la ciutat. Naturalment, no m’agrada matinar. A part d’això dormo malament, ja fa temps. Els 15 dies que la meva L1 i jo vam passar a l’hospital van ser terribles. Durant el dia era impossible dormir i a la nit tampoc no es podia aclucar l’ull. Cada dues-tres hores rebíem la vista d’infermeres o auxiliars: que si la pressió, que si la temperatura, que si ara li deixo una pastilla per si té dolor... Quan finalment s’acabava aquest circuit eren ja les quatre de la matinada. Podeu pensar, doncs encara et quedaven unes cinc-sis hores per dormir! Doncs no! A quarts de vuit del matí passava una auxiliar o infermera, obria els llums i amb veu de les dotze del migdia et deia: Bon dia!!! Llavors, nosaltres (L1 i jo) que no ens podíem moure del llit, no teníem res més que fer que mirar el sostre i esperar fins a les nou, hora en la que em portaven l’esmorzar. Fins i tot un dia, una senyoreta molt amable va venir a la vora del meu llit i em van despertar a les set del matí per preguntar-me si havia passat bona nit i allí abandonades ens va deixar fins l’hora d’esmorzar. Encara ara no he aconseguit no despertar-me a les set del matí. De totes maneres ara que ja puc, em giro d’esquena a la finestra i continuo dormint, faltaria més!.

8000 mots

Porto escrites més de 8000 (vuit mil) paraules parlant de les aventures de la meva vèrtebra i jo. Mai havia escrit tant sobre mi i molt menys perquè ho poguessin llegir altres persones. Quan era joveneta vaig fer un diari, naturalment. Però el tenia molt ben guardat i mai ningú en va llegir ni una ratlla. (Bé, vull suposar que la meva mare no el va trobar mai). També em va donar per fer poesies, ei, quatre, dolentes, però dolentes, dolentes, d’aquelles que no rimen, ensucrades i de bleda assoleiada, dedicades a algun amor d’adolescència i que afortunadament vaig destruir passats uns anys. Ara, però, li he agafat el gustet a això de penjar quatre pensaments i algunes tonteries a disposició d’aquells que les vulgueu llegir. Em queden, pel cap baix, dos mesos de baixa i de recuperació potser algun més. Confio, estimats meus, que us duri la paciència fins al final. O almenys digueu-me que em llegiu, encara que no sigui veritat.