Tornar al passat

Ahir l’Orfeó vam estrenar l’espectacle “En Català Si us plau”. Un veritable retorn al meu passat, a la meva joventut. A aquells dies de portar la senyera a tot arreu: empegada a les carpetes, dibuixada en les llibretes, en la mànega del jersei que la mare m’havia fet a disgust (nena, mira que et posaràs en un bon embolic!). Les primeres manifestacions i corregudes davant dels grisos. Recordo la primera càrrega policial i el primer cop de porra però la veritat és que no recordo el motiu de la manifestació ( alguna cosa de Dragados i Construccions, potser? O alguna cosa d’Unió de Pagesos?) De fet era igual. Era sempre el mateix esquema: sortir, cridar una estona i córrer (llavors les meves vèrtebres no es queixaven encara). Sempre hi havia alguna veïna o amiga dels meus pares que els trucava per explicar-los que la seva filla s’estava manifestant i quan arribava a casa era sempre el mateix sermó: Nena, no et posis en cap embolic!. També eren temps de concerts (Raimon, Canet de Mar, Lluís Llach...), de Cants de la senyera i de Santa espina (fins i tot cantar el Rossinyol era un acte d’afirmació nacional). I de ballar sardanes i d’aprendre català a l’Omnium Cultural. Calia fer-ho tot per sentir-nos vius i rebels. Podríem pensar que tot això pertany al passat. Ara portem estelades als kets, a les motxilles, penjades al coll, als billets de 10 euros... Hem guanyat el carrer (i les carreteres) i, el que és més important, ara son els avis, els pares, els fills i els nets els que tots junts l’omplim (heu vist quin goig que fem a la gigafoto?). Però, com llavors, continuem demanat la llibertat de ser el que som i el que volem ser. I quan ahir el Pedro va donar l’entrada del Cant de la Senyera, tot el meu passat es va fer un nus a la meva gola i no em va deixar cantar fins al quart o cinquè compàs. Sort que el futur immediatament va guanyar terreny i les meves vèrtebres i jo vam poder continuar i acabar amb uns Segadors compartit amb membres del Cor Jove de l’Orfeó i crits d’Independència a l’Auditori. 

Bye,bye Nau

Demà tornem a cantar a la nau d’Aiscondel a Cerdanyola del Vallès, coneguda familiarment com La Nau. Fa una any que hi vam fer el primer concert i demà en fem l’últim, L’any passat hi vam cantar el Requiem de Mozart i enguany el Magníficat de Bach. Curiós no? Un rèquiem per començar i un magníficat per acabar. Es una mica com començar la casa per la teulada o com enfadar-te abans d’hora per si de cas passa alguna cosa, o no iniciar una relació perquè pot anar malament. Aquell que va dir que l’ordre dels factors no altera el producte devia saber molt de matemàtiques però poc de la vida. A la vida les coses tenen el seu ordre: néixer abans de morir, treballar abans de cobrar, cuinar abans de menjar, engegar el cotxe abans de poder circular, obrir la boca abans de parlar... També els concerts tenen el seu ordre. Surt l’orquestra, surt el cor. Desprès l’orquestra afina, el cor es situa correctament (no sé perquè però mai aconseguim fer-ho a la primera) i quan tot està apunt surten els solistes i el director. S’obren partitures, els músics es col·loquen en posició i amb un gest del director la música flueix. Una música que algú va escriure i que tots els que som a l’escenari hem estudiat i assajat prèviament. Però demà quan es faci silenci a la Nau i el públic es prepari a sentir les primeres notes del Magníficat tot veient els moviments de la batuta dels director, continuarà el silenci. Quasi sense donar temps a que el públic faci les seves conjectures (afonia general?, vaga de músics? el director s’ha trastocat?), el Pedro, el director, es girarà i explicarà que sense músics no hi ha música, que sense estudiants de música no hi ha músics i que fer de la música una assignatura optativa a primària és començar a escriure les primeres notes d’un rèquiem. Per sort, les meves vèrtebres i jo, demà cantarem un Magníficat que vull creure esperançadament premonitori.