La meva cançó

Ara que veig sèries nord-americanes (per allò d'arribar a l'encefalograma pla abans d'anar a dormir), em sorprèn el fet de que allà tota parella té obligatòriament la seva cançó. Gairebé sembla que, per ells, és més important tenir una música per compartir que estimar-se l’un a l’altre. El Ramon i jo no en tenim de cançó, no l’hem tinguda mai i això que es va declarar tot ballant en una discoteca però no recordo quina cançó o cançons sonaven llavors. (Clar que, de fet, no vaig entendre que hi havia hagut una declaració fins al cap d’uns dies). Tampoc hi havia música el dia que em va demanar en matrimoni (ho va fer tot passant un pas de zebra al carrer Príncep de Viana, però aquell dia si que ho vaig entendre). El que si tinc són cançons associades a moments de la meva vida: les cançons de la Marisol que cantava quan era petita damunt d’una cadira (pobres visites), més tard una cançó que tocava amb la guitarra i que es deia “Xavaleta del meu bari” (de nou, pobres visites) i així algunes més. També el fet de cantar a l’Orfeó m’ha donat cançons associades a moments, però no tinc cap cançó que sigui la Meva. Per contra, les meves vèrtebres tenen, des de fa un any, la seva banda sonora. Un projecte musical de gent que estimo, que va anar creixent, mentre elles (les vèrtebres) es recuperaven, ajudades per un corsé i moltes hores de llit, i que jo els hi feia escoltar (a les vèrtebres) una i un altra vegada a cau d’orella (ei, he de dir que mai es van queixar). Unes cançons que, les meves vèrtebres i jo, encara escoltem sovint. Però ara, per sort, ho podem fer assegudes al sofà (elles i jo) i fins i tot ballant pel passadís de casa. 

Tal dia farà un any

Qui dies passa, any empeny, diu una Àngels Barceló tota seriosa en un anunci d’un banc (no entenc que tenen a veure les dites popular amb les estafes dels bancs però...). De totes maneres aquest refrany m’agrada i fa per mi. Han passat 365 dies que han empès un any des del dia que vaig llençar-me a llaurar un tros prop de Bellcaire d’Urgell amb el meu cotxe. Tot just avui puc dir allò de Tal dia farà una any, en el seu sentit més literal. No ho celebraré com un aniversari, no cal que em feliciteu (de fet recordo el dia exacte perquè el tinc apuntat a l’agenda, ja veus tu!). Tampoc us diré que aquest any se m’ha passat volant. Us diria una mentida. Les meves vèrtebres han fet i fan que sigui conscient de cada dia (i cada nit) que passa, però toca ballar al so que toquen. Ara només queda esperar a tornar a passar pel quiròfan. Quan? El metge dirà, però si em demana la meva opinió, ja que s’ha de fer, com més aviat millor. Feina feta no fa destorb o com diuen els castellans: No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy. De totes maneres em va prometre que, per sort meva, no em caldria tornar a ficar el corsé. (Jo l’havia guarda’t per si de cas, que la SS no està per despeses). 

Ahir vaig estrenar botes

Ahir vaig estrenar botes. I a nosaltres què? pensareu i teniu tota la raó. Però us he de dir que no són unes botes qualsevol. No són particularment cares, ni de cap color especial, ni les he comprat en cap outlet d’aquells de marca. El que les fa importants en aquest moment és que les vaig comprar ara fa un any i encara no havien sortit de la caixa (de cartró, no d’aquella que diu o deia que vol que parlem).  A mi m’agrada estrenar coses, encara que no sigui Nadal (qui no estrena per Nadal res no val). De fet, si per mi fos, sortiria de la botiga amb la compra posada. Més d’un cop (i més de dos també) a l’arribar al cotxe m’he canviat les sabates o he tret totes les etiquetes d’un bolso. Amb aquestes botes no ho vaig poder fer. Quan les vaig comprar feia calor, més o menys com ara. Desprès van entrar en acció les meves vèrtebres i es van haver de quedar guardades. Ahir, de sobte, em va caure una caixa a terra (si, les coses continuen intentant suïcidar-se a casa meva) i allí eren, pacients, esperant el seu moment. Les vaig veure tant noves malgrat el temps que portaven a casa que no em vaig poder resistir. Les vaig estrenar ahir al tard. Els meus peus caminaven amb una alegria poc habitual en ells i fins i tot les meves vèrtebres participaven de la festa sense cap queixa (i això que porten uns bons talons). Ara, un cop estrenades (que era el que calia fer) ja  les puc tornar a guardar fins que arribi el fred (que un dia o un altre arribarà, no ho dubteu).