No en parlaré més, ho prometo

Com cada matí, les meves vèrtebres i jo hem agafat el bus per anar a rehabilitació. Aquests darrers dies ha estat quasi com anar d’excursió. Mentre esperava he fet nous amics que es morien de ganes de contar-me la complicació del canvi de línies, he descobert  parades noves i altres fora de servei, he sentit gent esverada cridant: però no para aquest bus??? i altres queixant-se a un perfecte desconegut assegut a la seva vora de que això ja no és lo que era perquè aquella parada que els deixava prop de casa està fora de servei. Distreta amb tot aquest enrenou avui he arribat a la meva parada final (que sortosament per mi continua al seu lloc), i encara que hi ha cartells que et diuen que cal demanar la parada amb antelació, he vist que hi havia molta gent esperant el bus i per tant a les meves L1-L4-L5 i a mi no ens ha semblat necessari, ara que quasi tenim l’alta, jugar-nos una caiguda per arribar fins a un timbre. El bus, naturalment ha parat, però no ha obert la porta de sortida. Palplantada davant de la porta he premut el timbre diverses vegades i a falta de reacció li he demanat al conductor si em podia obrir. Ell, amb l’amabilitat que acostuma a caracteritzar-los, m’ha cridat: LES PARADES S’HAN DE DEMANAR ABANS D’ARRIBAR!!!!!!. Que vol dir això? Al pujar a l’autobús, normalment, si em pregunten: On vas, (envàs? encara que siguis de plàstic!), d’entrada sé on vull anar, però... no puc rectificar encara que sigui a l’últim moment? I si vaig despistada i no me n’adono de que la propera parada és la meva he de seguir amb el bus? I si veig passar l’home de la meva vida quan el bus ja està parat i no he estat previsora i no he demanat la parada, no podré baixar i el perdré per sempre? I si m’agafa un atac de claustrofòbia? I si demano la parada i m’ho repenso, he de baixar forçosament? ... Quina angoixa! A veure si resultarà que això d’anar amb bus és una cosa molt seriosa i jo no ho sabia!

L’autobús un altre cop

Sabeu aquella frase que diu: “Ara que sabíem totes les respostes ens han canviat les preguntes? Doncs això acaba de fer Autobusos de Lleida amb mi. Desprès de tres mesos aprenent quines línies em portaven on jo volia (de manera directa, sense poca volta o és igual la volta que donin però al menys em puc assentar...) a partir del dia 15 d’aquest mes (el proper dilluns, vaja) tot canvia de nou. Si ara finalment ja ho tenia per la ma (em va costar descobrir que podia agafar altres línies que no fossin Interior, Exterior i Ronda per anar fins a casa meva), pel que comenta tothom, la cosa s’ha complicat molt. Això si, si qualsevol camí et porta a Roma, es veu que quasi qualsevol línia de bus de Lleida et porta  a l’Hospital (vol dir alguna cosa això?, té un missatge ocult?). Primer vaig veure la informació a la pàgina de la Paeria, però es veu que aquella no era la versió definitiva i vaig decidir no preocupar-me’n fins poder tenir la versió final. L’altre dia he vist una noia que portava un folletó de totes les línies noves i el seu recorregut. Li vaig demana al conductor si en tenia i tot mirant-me com si li hagués demanat un cubata, em va dir que no amb el cap. Em pregunto, per què els autobusos no en porten i així els usuaris ho tenim fàcil per saber què fer la setmana vinent?. Amb el que costa el trajecte d’autobús (ni que sigui amb una T10) ja ens en podrien donar un, no?  També m’han dit que a Ricard Vinyes unes senyoretes molt amables t’ajuden a entendre-ho tot, però jo he trobat sempre la paradeta sense ningú. Espero que al menys el dilluns a totes les parades hi hagi les rutes que hi passen amb les seves parades corresponents. Per si de cas (sóc una dóna incrèdula jo) les buscaré per internet. Us aviso, aquest cap de setmana no em busqueu per res. Soc a casa estudiant. Dilluns tinc un examen a superar per tal d’arribar a l’hora a rehabilitació. A les meves vèrtebres no els hi valen excuses. 

Sempre ens quedarà el Jazz

Un dels avantatges d’estar de baixa és la meravellosa possibilitat de posar el despertador a hores en les que la majoria de la gent està a la feina o directament no posar-lo. Això de no tenir una hora per llevar-me, fa que tampoc tingui una hora per anar a dormir. Si ja portava un gran descontrol en aquest tema, amb el canvi d’hora la cosa ha arribat a extrems perillosos. (Permeteu-me una pregunta dirigida a tots aquells que estan entusiasmats amb el fet de que a les 9 de la nit encara sigui de dia: quan us lleveu al matí i és de nit, no ho trobeu depriment?). L’altre dia, passades les dues de matinada, cansada de llegir al llit i d’esperar que la son em vingués, em vaig llevar a veure la tele. Em pensava que seria més divertit que contar corderets. Ràpidament em vaig adonar del meu error. Us suposo gent d’ordre i que a aquelles hores dormiu o teniu coses millors que fer que estar pendents de la petita pantalla. No us perdeu res de res. A la majoria de les cadenes podeu veure vidents que no n’encerten ni una ( durant uns minuts tenen la seva gràcia) o podeu jugar al pocker i al bingo. Si això de jugar no us va, no patiu. Podeu  disfrutar dels meravellosos programes americans on núvies busquen el seu vestit de casament amb tota la família donant la seva opinió,  persones que no s’han atansat mai a una botiga de roba o perruqueria volen canviar el seu estil, persones que es fan passar  per altres a la xarxa i fins i tot amics que es volen declarar a la seva millor amiga (que tu ja veus que allò no té futur). Ara, el que més m’agrada és veure els pisos meravellosos i exclusius que mai podré comprar a NY perquè mai em sobrarà la minúcia d’un milió d’euros com a mínim que valen. Si una nit no podeu dormir feu una mica de zapping, i quan us canseu de totes aquestes tonteries penseu que afortunadament als catalans sempre ens quedarà el Jazz a TV3 i les reposicions del 3/24. 

Dislèxia sobtada

Procuro escriure sense massa faltes d’ortografia. Com a molt em permeto paraules incorrectes que formen part del meu vocabulari habitual. Darrerament tinc un problema greu. Des de la fractura de canell, la meva ma dreta va més lenta que l’esquerra. Es a dir, el meu cervell envia l’ordre d’escriure per exemple bonic i jo escric boinc. És només qüestió de tempo i coordinació entre les dues mans però el resultat és una dislèxia. No em passa quan escric a ma però per vosaltres això no és cap solució. Si us hagués d’enviar a tots una còpia manuscrita d’aquestes quatre paraules que escric..!!!! Ara, resulta irritant veure un munt de paraules amb una línia vermella sota i tenir que tornar a refer la seva escriptura. Però com us considero persones molt intel·ligents potser algun dia deixaré l’escrit en estat pur. Menys feina per mi i més activitat cerebral per vosaltres. Tots hi sortirem guanyant!