Fer-se un mateix el llit

Deia el Quim Monzó en un anunci d’un banc que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.  La “moraleja” (paraula castellana que m’agrada de veritat) d’aquest refrany és que no hi ha res com fer-se un mateix les coses (ja sé que ho sabeu però per si de cas...). Què voleu que us digui, a mi i a les meves vèrtebres, durant uns mesos ens feien el llit cada dia i la veritat es que dormien la mar de bé. I és que si hagués fet cas a aquesta afirmació, la meva vida seria ben diferent (que no millor). Us posaré un exemple. Tinc la gran sort de que el Ramon fa el menjar cada dia. Els que heu tastat qualsevol dels seus plats, sabeu que és molt bon cuiner (els que no ho heu fet, no sabeu el que us perdeu). Però aquest xiquet no va néixer ensenyat. Quan ens vam casar, només sabia fer cuixa de pollastre al forn (la veritat és que jo tampoc sabia fer gran cosa més). Per allò de compartir les feines de casa, a mi em va semblar que ocupar-se de la roba (rentar i planxar) o treure la pols podria representar un problema si quedaven sota la seva responsabilitat. Desprès de dinar bocates i pizzes (i també alguna amanida) durant uns dies (bastants, la veritat), ell solet va entendre que si volia menjar bé (cosa fonamental en el seu cas) calia que prengués possessió de la cuina (adaptació culinària del refrany inicial). Va ser i continua sent tot un èxit. Jo no m’ho faria millor, ni de bon tros. Ben mirat, potser si que en alguns casos ( i ho dic pel Ramon) té raó el refrany.

No viatjar sol

A l’estiu, ja ho sabeu, per la meva feina faig molts quilòmetres per carreteres secundàries, camins i caminets. El meu cotxe porta GPS de sèrie però no el poso en marxa. No em serveix de gran cosa ja que normalment em demana que surti a una carretera digitalitzada. Home, si surto a la carretera ja sé on vaig! Ja el que voldria és que em portés fins al camí aquell, desprès del encreuament amb la carretera vella on, quan has passat un faig molt gran, veus un camí estret que fa baixada, desprès de passar una granja de vedells que té dos silos vermells. (Aquestes són les meves referències quan vaig per feina). Ja m’agradaria ( i a les meves vèrtebres també)  sentir una veu (si pogués ser masculina) que em digués: Si us plau, prengui la segona sortida (en català i amb amabilitat), però la del meu GPS és la d’una dóna amargada que em dona ordres en castellà i algunes tant inútils com: “Gire a la derecha” quan estic pujant un port de muntanya i a la dreta només hi ha un precipici. Clar que a mi mai m’ha dit: “salga inmediatamente del cauce del rio”, missatge que quasi provoca un cobriment a una amiga meva. De totes maneres he de reconèixer que no és un trasto del tot inútil. Si quan ens vam casar haguéssim tingut aquest aparell al cotxe, aquella nit que ens vam perdre en un petit poble francès sense trobar l’hotelet que buscàvem, no haguéssim tingut que dormir en una habitació amb miralls al sostre, llums vermells i amb sorolls de portes tota la nit.