I no hi havia ningú

Ahir em va donar l’alta el metge i avui he hagut d’anar a presentar-la a la meva empresa. Ja sabeu que des de fa uns mesos estic en nòmina de l’empresa més gran de l’Estat (la que gestiona el meu atur). Hi he anat i ja des del carrer he vist que passava alguna cosa estranya. No hi havia ningú davant de la porta fumant!. Tampoc ningú en el passadís d’entrada. Poc a poc el meu neguit ha anat augmentant en veure que tampoc hi havia ningú a la cua per agafar número. Però, quan a l’arribar en el que podríem anomenar sala d’espera i que normalment està a petar no hi havia tampoc ningú, però ningú eh?, m’he preocupat de veritat. Però és que a dins a les taules només hi havia els funcionaris! He preguntat i m’han dit que ja és el segon dia que passa. Han vingut uns extraterrestres i han abduït al personal? Sóc en una dimensió desconeguda? La Virgen del Rocio ha trobat feina a tots els aturats i com que jo estava de baixa no entrava en el cupo?  També seria mala sort, no? Lo de la Virgen del Rocio, vull dir.

Avui m’han plantat dos cops.

Avui m’han plantat dos cops. Ja us ho he dit per facebook. No és que fossin dos cites que em fessin una especial emoció, però he hagut de matinar i jo encara no tinc el cos per fer segons què i a més, a ningú li agrada que li donin planton. Però ha estat una coincidència en l’espai-temps o és el principi d’alguna cosa?  Diuen que les dones a partir dels 45 anys ens tornem invisibles. De fet potser és veritat, però en el seu moment jo no em vaig resignar a que fos així i vaig decidir fer quelcom. Faltaria menys! No me’n penedeixo de la meva decisió però potser el camí no va ser el correcte. El primer que vaig fer, producte de la meva mentalitat tècnico-científica, va ser augmentar de pes i volum. No em negareu que és més fàcil veure’m ara que quinze quilos endarrere! No contenta del tot amb el resultat vaig passar a accions més dràstiques: dos esquinços i una trencada de canell. Les crosses i el guix van ajudar a la visibilitat però em vaig adonar de que alguna cosa no anava bé, fins i tot diria que estava inconscientment obsessionada en la meva invisibilitat, el dia que cotxe i jo vam trotar per aquests camps de deu. Ara, amb el darrer episodi a punt d’acabar, tocaria fer un break, respirar a fons i posar seny (la rauxa ja la porto incorporada). Però que malament sona això de posar seny! I què avorrit! Vull viure molts anys i no que la vida se'm faci molt llarga. Com era allò de primer negació, desprès no sé què i al final acceptació? Doncs mira, ni una cosa ni un altra. A viure que són dos dies! Això si, si potser sense més visites al metge que les estrictament necessàries (malgrat tot el que he dit l’edat no perdona). Ah, i si em veieu, saludeu-me, si us plau.