Encefalograma pla (o no)

Aquest estiu està sent estressant. Els que sabeu de la meva feina us ho deveu suposar. Quan arriba la nit, les meves vèrtebres i jo estem esgotades físicament però el meu cap encara té corda per estona. Per tal d’arribar a l’encefalograma pla que necessito per dormir m’assec davant de la tele a veure qualsevol de les sèries de polis i personal de les diferents agències americanes que omplen la graella, amb l’avantatge de que pots veure tres i quatre capítols seguits (o gravar-los per veure’ls l’endemà) . Són de diferents temporades, es clar, i sempre de més modern a més antic. En principi no hauria de tenir més importància ja que els dolents són sempre dolents i els prota són sempre els bons. (Per cert, us heu adonat de la mala punteria que tenen sempre els dolents? I de que fins i tot un poli vell i gras corre més que un jovenet amb pinta d’anar al gimnàs cada dia?). El problema sorgeix quan la trama inclou una relació amorosa entre el xic i la xica (cosa molt habitual darrerament). En el primer capítol han trencat una relació que jo no sabia ni que existís i al següent encara estan tontejant o ben just es coneixen. I no parlem de quan tenen fills. Retornen de la universitat a l’institut mentre jo vaig a buscar un vas d’aigua a la cuina. Però a força de nits (apart d’estimar la vida com deia el Llach) he descobert la clau per saber si dos capítols són de la mateixa temporada. Potser els casos a resoldre són cada cop més complicats? O els actors són més creïbles en el seu paper? O els diàlegs tenen una mica de gràcia? O el dolents són qui menys t’esperes? NO. Només cal fixar-se en el pentinat de la noia protagonista. Mireu si n’és de fàcil!”

Un deute pendent

Aquesta setmana amés de rehabilitació he tornat a teràpia de polaritat.  Afortunadament i gràcies a la meva fisio són dos tractaments complementaris i que es mouen en la mateixa direcció (cosa que tractant-se de la meva columna vertebral té la seva importància). Be, a lo que vull anar és a un altra cosa. Mentre estava estirada a la llitera vaig anar recordant i explicant coses dels primers dies a l’hospital. Em vaig adonar que us he explicat moltes coses i he donat les gràcies a molta gent que han compartit aquesta experiència amb mi (sona positiu i tot!). Però hi ha dues persones a les que anomeno de passada i que van tenir un paper important en el meu estat d’ànim aquells dies. Són el Pedro i l’Albert. Cada dijous a la tarda, puntualment, em feien una visita. (Els dies de visió doble era una doble visita). Vam compartir alguns moments importants (de fet van ser ells els primers que em van veure asseguda a la cadira). I sobretot van ser ells els que em van mantenir en contacte amb una de les meves realitats: l’Orfeó. ( D’un altra realitat: la feina, més val no parlar-ne). Cada dijous, la meva habitació de l’Arnau primer i la saleta de casa desprès, es convertien en un punt d’intercanvi d’idees que m’ajudaven a sentir-me integrada, útil i sobretot estimada. Van ser la meva quotidianitat. Nois, he tardat vuit mesos (si, ja fa més de vuit mesos de tot plegat) en escriure aquest post. Vuit mesos de camí i de desert.  El temps que els hi ha costat a les meves vèrtebres començar a relaxar-se i donar-me una mica de tranquil·litat d’esperit.