Una de les coses
que tinc pendent des de fa anys i panys es posar en ordre tots els meus arxius
de fotos digitals. Si més no ajuntar-les totes en el mateix disc dur i
classificar-les almenys per anys. No n’he estat capaç encara. Fins i tot, quan
les meves vèrtebres em van obligar a fer un llarg període repòs, mai va ser el
moment oportú de posar-m’hi. Tinc carpetes senceres repartides per discs durs
externs, pendrives i altres artilugis i que segur que estan duplicades (com a
mínim) però que no m’atreveixo a esborrar per si de cas. La gran majoria tenen
l’original títol de fotos varies (1,2,3..) o fotos a classificar (1,2,3...).
Les carpetes digitals van creixent i creixent i naturalment el desordre també.
Abans, de fet molt abans, quan era petita la meva mare tenia les poques fotos
que llavors es feien guardades en capses de sabates. Les tardes de diumenge
d’hivern les trèiem i a la vora de l’estufa de pinyola ens les anàvem passant
els uns als altres. Mirar fotos suposava posar en marxa tota la nostra memòria
històrica. La mare, que és una dona endreçada, moltes vegades hi posava la data
al darrera, però altres calia situar les fotografies pel nostre aspecte
personal o dels que les compartien amb nosaltres. De joveneta vaig començar amb
les diapositives. Aquestes les tinc amuntegades en capses degudament
etiquetades, però allí estant, ocupant tot un armari del despatx. No les mirem
quasi bé mai. Cal desmuntar una part del menjador per ficar la pantalla, el
projector i fer les correccions pertinents perquè es vegin rectes. En
definitiva una feinada que fa que quan algú insinuï la possibilitat d’una
tarda-nit de diapositives, la resta comencin a xiular. Llàstima, perquè hi tinc
més de mitja vida guardada en aquelles caixes de plàstic. L’altra mitja, ja us
ho he dit, està en carpetes per classificar.
